Els italians van ser els primers a donar un nou futur als avis. Va passar a la políticament roja Bolonya, únic exemple mundial que el comunisme podia funcionar. Tant va ser així que els periodistes dels EUA, més aviat suspicaços en la matèria, viatjaven a la ciutat sorpresos davant l’eficiència del comunisme a la italiana. Probablement no coneixien les sublims aventures de Don Camillo i Peppone, relatades per Giovannino Guareschi. Entre altres iniciatives, van assignar horts a la gent gran perquè es mantinguessin en forma i no s’avorrissin, perquè això acaba amb la vida d’un. L’exemple es va estendre i, a falta de terrenys cultivables, a moltes ciutats els van utilitzar de guàrdies municipals de franc al davant de les escoles. Després la idea va travessar els Alps i va semblar el més normal del món.
Cadascú utilitza els vells com pot: segons les estadístiques oficials, si no fos per la seva pensió, milions de llars nacionals no arribarien ni a la precarietat. La necessitat ha alimentat fins i tot una picaresca, que consisteix a mantenir en vida, amagant-los, avis que ja se n’han anat, per seguir cobrant la seva jubilació. De tant en tant s’organitzen debats sobre els avis i la memòria històrica. «Ells són la nostra memòria, es mereixen reconeixement», diuen uns. «Els vells són insuportables», afirmen altres, que ja no poden més amb alguna persona gran.
Mentre segueixen els debats, un dia d’aquests van desembarcar a Roma les àvies de Sils, que probablement en temps de normalitat psíquica general es mereixerien algun monument. Van venir a Roma i van cuinar la seva ja famosa cuina d’aquest poblet de la Selva, a Girona. Com és habitual, pocs polítics saben interpretar-la.
La seva filosofia és coneguda: cuinar els plats que potser els van fastiguejar la vida perquè havien de cuinar-los per obligació, i, de passada, visitar Roma. No cobren per cuinar, però tampoc hi volen posar ni un cèntim. Es tracta de disfrutar d’una edat durant la qual l’anomenada economia de mercat els havia reservat una cadira davant la porta. I sense explicar contes als néts, que viatgen en playstation.
A Itàlia ja havien vingut, convidades per la Casa Artusi, que és com el Sent Soví local, que al segle XIV va recopilar el primer manual del que es menjava al país. El centre és a Forlì, a prop d’Assís, on han muntat un centre que els que es preïn de cuina italiana haurien de visitar algun dia. Doncs això, les àvies van venir a Roma i com que els catalans donem per fet que som els millors, ningú les va atendre especialment, que tampoc feia falta. Van portar el seu llibre de receptes, escrit en col·laboració amb l’Associació de Catalans a Roma, van cuinar i es van divertir. Que per això en Xicu, el seu mestre de cerimònies, els havia tret, anys enrere, la cadira de davant la porta de casa seva. Fins i tot l’ambaixador d’Espanya –Catalunya ja no té Casal a Roma– es va parar a la paradeta de la Generalitat i es va endur unes roses i uns llibres per a les seves amistats. Sant Jordi ja queda lluny, però les àvies de Sils es mereixen que se’ls munti una plataforma des don transmetre la seva memòria. Com els avis de la roja Bolonya.
Cadascú utilitza els vells com pot: segons les estadístiques oficials, si no fos per la seva pensió, milions de llars nacionals no arribarien ni a la precarietat. La necessitat ha alimentat fins i tot una picaresca, que consisteix a mantenir en vida, amagant-los, avis que ja se n’han anat, per seguir cobrant la seva jubilació. De tant en tant s’organitzen debats sobre els avis i la memòria històrica. «Ells són la nostra memòria, es mereixen reconeixement», diuen uns. «Els vells són insuportables», afirmen altres, que ja no poden més amb alguna persona gran.
Mentre segueixen els debats, un dia d’aquests van desembarcar a Roma les àvies de Sils, que probablement en temps de normalitat psíquica general es mereixerien algun monument. Van venir a Roma i van cuinar la seva ja famosa cuina d’aquest poblet de la Selva, a Girona. Com és habitual, pocs polítics saben interpretar-la.
La seva filosofia és coneguda: cuinar els plats que potser els van fastiguejar la vida perquè havien de cuinar-los per obligació, i, de passada, visitar Roma. No cobren per cuinar, però tampoc hi volen posar ni un cèntim. Es tracta de disfrutar d’una edat durant la qual l’anomenada economia de mercat els havia reservat una cadira davant la porta. I sense explicar contes als néts, que viatgen en playstation.
A Itàlia ja havien vingut, convidades per la Casa Artusi, que és com el Sent Soví local, que al segle XIV va recopilar el primer manual del que es menjava al país. El centre és a Forlì, a prop d’Assís, on han muntat un centre que els que es preïn de cuina italiana haurien de visitar algun dia. Doncs això, les àvies van venir a Roma i com que els catalans donem per fet que som els millors, ningú les va atendre especialment, que tampoc feia falta. Van portar el seu llibre de receptes, escrit en col·laboració amb l’Associació de Catalans a Roma, van cuinar i es van divertir. Que per això en Xicu, el seu mestre de cerimònies, els havia tret, anys enrere, la cadira de davant la porta de casa seva. Fins i tot l’ambaixador d’Espanya –Catalunya ja no té Casal a Roma– es va parar a la paradeta de la Generalitat i es va endur unes roses i uns llibres per a les seves amistats. Sant Jordi ja queda lluny, però les àvies de Sils es mereixen que se’ls munti una plataforma des don transmetre la seva memòria. Com els avis de la roja Bolonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada